- l'intim espai -

sovint em diuen que em menjo molt l'olla i que no ho hauria de fer. Que tot el que tinc al cap, no son res més que pensaments desordenats que no m'ajuden en res, que l'unic que fan es preocupar-me més del compte pq dono massa tombs a les coses, etc, etc,...

i de vegades penso (per no variar) que m'agradaria tenir la manera de posar-me dintre de les persones, per veure que hi tenen per dins, com són. Veure com processen el que viuen, com reaccionen davant de certes situacions, com s'enfronten a la vergonya, al odi, a la felicitat, a la enveja, a tot allò que qualsevol ésser humà només pel fet de ser-ho te intrínsecament. crec que serviria per entendre la pròpia naturalesa.

a mi em sembla lo més normal, lo més comú, lo més evident pensar, no es pot viure sense pensar, la consciencia és pensament, un tipus de pensament concret, i si ho faig és perquè el que tinc a dins m'hi porta. Molts cops jo també hi caic en que penso massa i aixó de vegades m'estressa, pero, realment hi puc fer alguna cosa?

és una via d'escapament, és un consol, una eina i a la vegada una arma, que molt sovint es descontrola i et talla...

quantes vegades he somniat en tenir un interruptor, un interruptor que em permetés desconectar per una estona el fluxe torrencial de senyals neuronals que "nosequina" part de mi fabrica i genera tots els pensaments que en tants casos són estèrils i emprenyadors

i em vull escapar de la meva ombra. Corro, salto, m'amago, la disparo però em segueix a tot arreu no em vol deixar. em fa de guardaespatlles i de botxí. Me'n vaig a dormir i s'allunya, pero abans que desperti, ha tornat i m'ha tornat a amagar la meva llibertat. i cada dia quan recordo els somnis m'adono que el pensament no és més que una fal·lacia, que cada dia em reclou en aquesta vida per culpa de la memòria

En un experiment d'uns americans per a veure fins on arribava l'obediència humana, els subjectes que estaven sotmesos a l'experiment creien que eren col·laboradors d'un altre hipotètic experiment que havia de mesurar la capacitat de sofriment de la persona i els pressumptes col·laboradors eren els que administraven les descarregues elèctriques que cada cop eren més fortes. Realment no els electrocutaven pero feien el numeret, i cada cop més, fins i tot es posaven a cridar, a plorar, a presentar tics nerviosos i altres simptomes d'aquest caire. La conclusió era que els qui administraven les descarreques encara que els que estaven sofrint els demanessin o supliquessin que no ho fessin els ho feien igualment.
Aixó prova la gran obediència incondicional a la que hem estat sotmesos des de ben petit i de quina manera ho tenim integrat i assumit. Allò de "aixó es fa per què si i punto" està molt calat dins nostre i tot i que estem en una situació que veiem que no va ni endavant ni endarrera, nosaltres continuem, i continuem, sense cap tipus de reflexió, o d'actuació al respecte.
Cada dia hi ha coses que em fan pensar que de la manera que va el món hem d'aprendre a fer desobediencia responsable davant de segons kins actes, no per ser un revel sense causa, sinó per ampliar els nostres registres.
Mirar-se el món cada dia amb un cristall d'un color diferent ens dona riquesa personal. Imaginar-te cada dia com estan vivint en una part llunyana del món ens ajuda a relativitzar els nostres problemes, escoltar cada dia una cançó d'un estil i génere diferents, tastar nous gustos, coneixer nova gent, parlar amb avis que passejen lentament pel carrer, escoltar les postures més contraries a les nostres,... crec que totes aquestes coses acaben manifestant-se en la nostra expressió com a persona, essent akesta més adaptable tranquila, serena i agradable, no creieu?

És setembre un altre cop, i per a la gent que encara viu dins la dinàmica escolar, suposa un principi i un final, un moment on tothom torna a neixer. Un projecte vital materialitzat en uns estudis, que siguin quins siguin, et comprometen, i any rere any sents la mateixa sensació, el mateix pessigolleig, al pensar en les noves classes, en olorar les llibretes immaculades, en anar per primer cop al teu centre i mirar quan i on faras les classes...
Acaba un estiu que ha estat diferent, com tots. Has vist una part del món que era desconeguda per tu i que amb el poc temps que hi has estat quasi no has pogut assaborir el que significa viure alli, pero també has perdut el temps mirant la tele tirat al sofa, i has sortit de festa i has pillat alguna turca memorable, i has procurat desconectar el màxim de la rutina que aviat et tonrarà a envoltar, i que si no la vigiles de molt aprop et tornarà a ofegar amb la seva rigurositat.
Comensa un nou temps, una nova època, et proposes noves metes, et proposes estudiar des del primer dia per tenir un febrer tranquil, et proposes anar a classe cada dia i tens la mes bona voluntat per intentar millorar en el que et proposes,... pero has de saber que el que la vida no et dona, t'ho has de guanyar i aixó representa una batalla contra el teu jo que no t'agrada, contra la teva sombra que et fa la vida impossible o si més no, més complicada.
Però com t'hi enfrontes? No pots cagar-te en la mare que et va parir, perque saps, en el fons, que te l'estimes molt, no pots imposar-te ser diferent, perque tens una personalitat que et ve de serie, i canviar-la no crec que sigui sensat. Potser has de canviar el caracter, l'actitud. Crec que has de recolzar les teves errades amb la mateixa falera que narres als teus colegues quan t'has triunfat a una tia que esta que t'hi cagues. Has de veure que en cada pas, vas endavant, encara que sigui un pas en fals, t'esta dient molt. Cada pas cert, et dona més anims.
Aixi que amb aquesta reflexió fent apologia de les bones intencions a principi de curs, i desitjant-te que sigui un gran any per tu i el que t'envolta, passi el que passi, segur que està alli perque ho necessites, aixi que agafa-ho i disfruta-ho.

molta salut i força a la mà per poder-se-la pe...